El bloc del Cercle

Es tracta d’una edició especial de la revista Kesse que funciona amanera de dossier sobre la literatura catalana al Camp de Tarragona i que gràcies a la col·laboració de la Generalitat, Arola Editors, i el Gremi d’Editors de Catalunya es repartirà gratuïtament a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007. Per aquest motiu se n’han fet dues edicions bilingües, una en alemany i català i l’altra en anglès i català.

[@more@]

Aquest monogràfic coincideix, a més, amb el desè aniversari de l’últim dossier que la revista Kesse va dedicar a la literatura catalana al Camp de Tarragona. Jaume Llambrich, membre del consell de redacció de la revista, explica que el dossier del 1997 estava més centrat en «la literatura i els escriptors» mentre que l’actual fa referència a tot allò que els envolta, com el món editorial.

Sis són les firmes que han col·laborat en aquest número de Kesse per aconseguir donar un «enfocament poli+edric i panoràmic» de l’estat de la literatura catalanba al camp de tarragona i fins i tot del seu futur, en paraules d’Adam Manyé, director dels Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat a Tarragona i alhora un dels autors dels articles que formen la revista.

Seu és el text Bones collites de poesia al Camp de Tarragona, que posa al servei del lector una visió feta des de l’òptica de l’escriptor de poesia, com Mònica Batet ho fa des de la perspectiva de la de l’escriptor de narrativa a La narrativa al Camp de Tarragona o la capacitat de perdurar.

Rosa Comes, tècnica de l’ajuntament quan va escriure l’article i actualment de la Generalitat, explica com es veu la literatura des de la política institucional i com es vertebren els agents culturals a Gestionar la literatura: alguns enfocaments dels darrers anys.

Roser Lozano, directora de la Biblioteca Pública de Tarragona, parla des de l’òptica de qui facilita els llibres i Jaume Llambrich es posa de la banda de la indústria per parlar de la multiplicació d’editorials i, per tant, de llibres.

Tanca Esteve Masalles, que és membre del Cercle Guillem Oliver, parlant de les publicacions d’aquesta entitat.

Notícia apareguda al diari Més Tarragona el 28 de setembre de 2007. 

Tweet

La revista Kesse, editada pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona, presenta el darrer número, dedicat a la literatura catalana al Camp de Tarragona, el proper dijous dia 27 de setembre a les 19 h a la Llibreria de la Generalitat a Tarragona (carrer Major, 37, Tarragona).

La presentació anirà a càrrec del Sr. Jaume Llambrich Brull, membre del consell de redacció de la revista, i del Sr. Adam Manyé Sardà, escriptor i director del Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya a Tarragona.

L’acte comptarà amb l’assistència de l’alcalde de Tarragona, Sr. Fèlix Ballesteros Casanova.

[@more@]

«La literatura catalana al Camp de Tarragona»

Fa deu anys la revista Kesse va dedicar un dossier a la literatura catalana al Camp de Tarragona. A més a més, enguany la literatura catalana serà la convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aprofitant la coincidència de l’efemèride i de la Fira, volem tornar a dedicar la nostra atenció al mateix tema.

Els diferents articles que conformen el Kesse es corresponen a diferents actors de la cadena de la literatura. Així, doncs, hi trobareu articles escrits des de diferents vessants: des de l’òptica de la promoció institucional (Rosa Comes), des de la dels escriptors (Mònica Batet i Adam Manyé), des del món editorial (Jaume Llambrich) i des del punt de vista de les biblioteques (Roser Lozano).

A tall de cloenda, hi trobareu un repàs a les publicacions del Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona, que han centrat una part molt important de la seva activitat. Són tretze títols que mostren la tasca de suport a la ciència i a la cultura que s’ha dut a terme al llarg dels anys per part de l’associació.

Per últim, no podem estar-nos d’apuntar que aquest serà un número especial. Especial perquè el traduirem a l’anglès i a l’alemany per tal de poder arribar a lectors d’altres àmbits lingüístics que desconeixen la nostra realitat. Kesse no podia faltar a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, un esdeveniment importantíssim per a la cultura catalana. Hi havia d’aportar el seu granet d’arena, un monogràfic sobre la literatura catalana al Camp, que s’hi distribuirà gràcies a la col·laboració d’Arola Editors i el Gremi d’Editors de Catalunya.

Tweet

Sortosament, en Josep Maria Recasens ha sabut trobar un espai prou dilatat en la seva vida —abstraient-se d'altres qüestions que durant molt de temps li han restat disponibilitat— per poder-se ocupar a aprofundir en el temps, en la història, molt especialment en la de Tarragona, la seva ciutat.

[@more@]Avui ho fa amb la historiografia com a tema i objectiu: en aquest treball que esteu a punt d'encetar, Josep Maria Recasens afronta la recopilació, l'ordenació i l'anàlisi crítica d'un tema realment complex i, fins i tot, caòtic, del qual s'ha escrit força però se n'ha analitzat poc. És evident que avui, transcorreguts més de cinc-cents anys de la primera historiografia que sabem documentar referida a Tàrraco, s'ha concretat de manera científica tot un procés històric que els erudits de l'època van començar a elaborar a les darreries de l'edat mitjana. Per tant, no es tracta de reconsiderar l'«on som» dels nostres coneixements històrics sinó de relatar ordenadament i d'analitzar per on hem anat passant, generació rere generació, motivació rere motivació, d'aleshores ençà.

És cert que des de la nostra perspectiva —còmoda, perquè altres han aplanat, al llarg del temps, el camí— tot sembla molt més senzill de com ho veieren i interpretaren les generacions que ens precediren. Que la mirada enrere ens produeix, avui, un sentiment que se situa inevitablement entre la ingenuïtat i la incredulitat. Però així és com s'ha escrit la història, i no només a Tarragona, ans arreu, tal com molt bé es va desgranant al llarg dels diferents capítols d'aquest assaig que teniu a les vostres mans. Si el que realment importa és disposar d'una visió global i el més raonada possible d'aquest procés que avui ens sembla difícil de comprendre, també ho és entendre els condicionants —i, bastant sovint, també les motivacions— que van incidir en cadascun dels autors citats en el text. Això és el que s'ha proposat i ha sabut resoldre Josep Maria Recasens: per una banda, identificar cadascuna de les referències historiogràfiques que al llarg del temps, des del Renaixement, han afrontat l'explicació de la fundació de la ciutat i del món, tasca no gens fàcil tenint en compte la gran quantitat de referències existents i llur dispersió bibliogràfica. Per una altra, fer-ne una lectura crítica i en el seu context —en fer-ho sobre el conjunt i estructurant-ho en blocs temàtics, s'entenen moltes coses que aïlladament seria més difícil—.

Cal dir que, en molts casos, quasi en tots, el treball no aclareix res que no s'hagi anant aclarint abans gràcies als progressius avenços dels estudis històrics. Però ja era aquest el guió: tota ciència requereix el seu procés i sobretot els principis són sempre difícils i arriscats, absolutament vulnerables a la perspectiva que el temps va configurant. És per això, precisament, que el treball de Josep Maria Recasens adquireix un valor preciós: ens permet recuperar els diferents punts de perspectiva que progressivament han anat determinant la reconstrucció del procés històric. I és per això mateix que el nostre judici sobre cadascuna d'aquelles interpretacions ha de ser necessàriament benèvol: malgrat que avui podem considerar absurdes algunes de les explicacions acceptades fermament en èpoques allunyades —perquè de l'avenç de la ciència històrica se'n dedueixen finalment altres claus— hem de pensar, des de la humilitat, que també nosaltres, les nostres generacions, estem explorant i obrint nous camins en camps ben concrets dels quals —per la novetat que representen i per la lògica manca de perspectiva— ens sentim cofois i que d'aquí molt pocs anys, en canvi, mouran fins i tot a la compassió.

Josep Maria Recasens ha afrontat un treball feixuc i complex gràcies al qual, avui, tenim l'oportunitat d'accedir amb una comoditat fins ara impensable a totes les fonts historiogràfiques que s'han referit als orígens de Tarragona. Ens hem de felicitar i agrair-li-ho.

Francesc Tarrats Bou

Director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

Tweet

El Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona va presentar ahir el llibre La fundació de Tarragona en la historiografia, de Josep M. Recasens i Comes, historiador tarragoní i qui fou alcalde de Tarragonaen el període de 1979 a 1989.

[@more@]

L’acte de presentació del número 14 de la col·lecció Publicacions del Cercle, dedicat al darrer treball de Recasens, va tenir lloc a la sala d’actes de l’ajuntament de Tarragona i l’autor va estar acompanyat per moltes personalitat com ara l’actual alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros; el delegat del govern a Tarragona, Xavier Sabaté; i el subdelegat del govern espanyol, Joan Maria Abelló. L’autor va ser rebut, prèviament, per l’alcalde amb qui va comentar el contingut de la seva darrera obra.

Fundació de la ciutat

En aquet nou llibre, l’autor ha identificat i analitzat totes les referències historiogràfiques en les quals s’ha donat una explicació sobre la fundació de la ciutat i la identitat dels primers pobladors. Josep M. Recasens, en aquest treball, també s’ha dedicat a indagar els motius de per què un episodi d’interès local, com és la fundació de Tàrraco, ha estt incorporat en les històries generals, des del segle xv, quan s’atribueix la fabulosa fundació de Tarragona a Túbal, net de Noé, 143 anys després del diluvi universal.

La presentació va anar a càrrec de Francesc Tarrats Bou, l’actual director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, que també ha estat l’encarregat d’escriure el pròleg del llibre de l’historiador i exalcalde tarragoní.

[Notícia i fotografia extretes del diari Més Tarragona, del 20 de juliol de 2007.]

» Post del bloc de Xavier Sabaté relacionat amb el llibre. 

Tweet

El Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona
es complau a convidar-vos a la presentació del llibre
La fundació de Tarragona en la historiografia
de Josep M. Recasens Comes
que anirà a càrrec del
Sr. Francesc Tarrats Bou
Director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

L’acte tindrà lloc el proper dijous 19 de juliol a les 20 h.,
a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font, 1 · Tarragona.
Nota: durant la presentació els socis del Cercle podran recollir el llibre.

Invitació per imprimir. 

[@more@]

Tweet

Des de l’antiguitat, les ciutats de la Mediterrània s’han articulat a l’entorn d’espais de trobada i intercanvi. Aquests llocs han anat transformant-se a la vegada que canviaven els temps i la individualitat s’imposava a les nostres societats. Nascuts a l’entorn de feines quotidianes com ara anar al mercat, fer la bugada o anar a omplir el càntir a la font, les dones han actuat durant segles com a protagonistes d’aquests espais reservats, on s’hi conversava, però sobretot, s’hi anava a treballar.[@more@]

L’àgora dels grecs, el fòrum dels romans, el suq i els hammams dels àrabs són els espais públics més coneguts de les viles històriques de la Mediterrània. No són, però, espais únics. Durant segles, les dones d’aquests pobles han emprat llocs menys estudiats però igual d’importants per conèixer la socialització d’aquestes comunitats. En ells, la conversa i l’intercanvi eren la premissa bàsica relacionada amb el desenvolupament d’alguna activitat domèstica: fer la bugada, portar el càntir a la font,…Totes elles tasques quotidianes que en aquesta riba de la Mediterrània han caigut pràcticament en desús, però que havien perdurat durant segles.

A les nostres ciutats, l’aigua és un dels productes que es compren al supermercat i la rentadora un electrodomèstic més que s’encarrega de fer la nostra bugada. És precisament aquesta pretesa modernitat i l’especulació urbanística que hi porta vinculada, la que amenaça els racons del nostre passat a les ciutats del segle XXI: el camí de passeig, les fonts, els rentadors,… són espais que tendeixen a desaparèixer sense que ens adonem de la seva vàlua patrimonial.

Amb la voluntat de preservar els espais que encara perduren i la memòria de les activitats que s’hi feien, l’Associació Cultural Carrutxa està treballant en l’estudi: “Els rentadors, espais de dones”, on s’analitza un espai intrínsecament femení de socialització. El treball es concreta als rentadors del barri del Carme de Reus, una zona nascuda a partir del boom industrial del segle XVIII de la capital del Baix Camp i en la qual un 64% de les cases són anteriors a l’any 1930.

Impregnada urbanísticament pel seu passat fabril, la zona del Carme va néixer com a barri obrer, menestral i, en part, pagès. Situada més enllà de les muralles medievals de Reus, a la seva trama urbanística perdura encara el darrer vestigi de la presència de rentadors a la ciutat. En la confluència del carrer Alt del Carme, entre el carrer del Sol i el de Sant Pancraç, els rentadors del barri encara resisteixen.

A Reus hem trobat documentats almenys sis espais cèntrics on s’hi rentava la roba entre els segles XIX i XX: les basses del Camí de Tarragona (actual Riera Miró), les d’Horts de Simó, la del Padró (entorn plaça del Condesito), les basses del Comú (avui plaça de les Basses), els rentadors del carrer de Sant Pau i el Bassot del barri del Carme que és l’objecte del nostre estudi.

Aquest darrer rentador s’ha convertit en un referent del veïnat i en el de les dones que el van utilitzar en algun moment de la seva vida. Pel que fa a la resta de rentadors, el seu record a la ciutat és molt més imprecís i es limita a les referències que es conserven a la toponímia local: camí de l’Aigua Nova, plaça de les Basses, carrer de la Font,… Unes referències que si bé serveixen per evocar allò que s’hi feia o allò que s’hi trobava, no recuperen la memòria d’aquelles activitats en les quals participaven fonamentalment les dones.

Després d’haver parlat amb diferents veïns, i sobretot veïnes del barri, que van utilitzar les basses noves, que era com es coneixia popularment a les del Carme, s’ha recuperat la memòria d’un espai de relació quotidiana on els infants hi anaven a jugar, les dones a fer la bugada, els homes a traginar la roba i, algun que altre, a tafanejar i a trobar-hi algun amor, – tal com ens relata la novel·la costumista Montserrat de principis de segle XX -.

En veu d’una de les protagonistes de l’estudi, Magda Nogués, aquest lloc per ella va ser l’escenari d’una gran amistat infantil que encara no s’ha esborrat, tot i el pas del temps:

“També hi portava a rentar la roba menuda de les meves nines, només pel sol fet de rentar-la allí. Vàries vegades vaig portar una barqueta de fusta, amb una vela blanca de roba, que la feiem navegar d’una part a l’altra amb la Lluïseta i a vegades fèiem barquetes de paper de diari per fer el mateix, fins que de la mullena, es desfeien i no quedava res…”.

Sota l’atenta mirada de les mares, la Magda i la Lluïseta no només jugaven als rentadors si no que també col·laboraven en la feixuga tasca de tenir la roba a punt:

“Allí la Mundeta, la seva mare, preparava els estrills i l’ajudàvem a portar bé el post, el lleixiu, la pala, el cossi, en fi, tot el que bonament podien dur dues criatures de cinc anys”

Però no tots els records són episodis alegres. El testimoni de la Montserrat Moler té un caire ben diferent dels anteriors. Ens explica que un dia quan la seva mare rentava al Bassot es va produir un fet tràgic:

“Inclús el dia que va morir el meu pare, que va morir al treball, la mare estava rentant la roba. I allavores van dir: “ Mira, porten un home mort!”. I la meva mare va pensar:  “Ai, no surto perquè el meu marit em diria que sóc xafardera”. I resulta que la senyora Dolores la va cridar i li va dir: “Lola, demanen per vostè”. I ens van portar al papa que havia mort al treball”

Com es pot observar en aquesta anècdota hi apareix la Dolores, una persona que tenia un paper fonamental perquè tot rutllés com cal als rentadors, ella va ser una de les encarregades del manteniment d’aquestes instal·lacions a mitjans segle XX. La seva funció era que tot estigués endreçat i ben net, venia aigua calenta, sabó i lleixiu al detall a les dones que no en portaven. Amb aquestes vendes al detall es guanyava un petit salari. La majoria, però, portava el sabó i la resta de productes de casa. Algunes, fins i tot, es feien el sabó de manera casolana amb l’oli sobrer, costum que encara perdura en algunes cases de pobles veïns. De sabó, n’hi havia de dues classes: el moll i el fort, aquest segon com més temps tenia, més s’enduria i s’havia de refregar molt damunt la roba; per aquesta raó, era molt més còmode utilitzar el sabó moll.

L’arribada de l’aigua corrent a les cases, primer, i l’aparició de la rentadora, uns anys més tard, féu que l’època dels rentadors i de les relacions humanes que hi convivien comencés lentament a desaparèixer. Però, com sempre passa en els temps de mudança de costums, sempre hi ha persones fidels a la manera tradicional de fer les coses. És el cas de la cunyada d’Ernest Huguet, un veí que viu just al davant de l’edifici. Segons ens relata, la seva familiar va preferir durant bastant de temps realitzar la feixuga tasca de la bugada als rentadors abans que emprar la nova màquina que havien comprat:

“Llavors amb la primera rentadora no se’n sabia avenir perquè, és clar, amb les primeres rentadores…després s’ha anat perfeccionant, ella pensava que la roba quedava més neta rentant-la a mà…”

Finalment, el pas inexorable del temps i la profunda transformació de les tasques domèstiques va fer abandonar a aquestes últimes usuàries convençudes. I únicament la confluència d’una sèrie de factors fortuïts van fer possible la supervivència dels rentadors del barri. Episodis imprevisibles com la crisi de l’aigua de final de la dècada dels setanta i començament dels vuitanta van comportar talls dràstics del subministrament de l’aigua a les llars i van permetre una revifalla puntual dels rentadors del Carme, tot i que sense les condicions que en altres temps s’havien gaudit, tal com ens ho relatava Felicita Cortés, una extremenya que en aquells anys es desplaçava des del carrer Astorga, al barri Juroca, per poder atendre la bugada de la seva nombrosa família. Transcorreguda aquesta situació excepcional, els rentadors del barri del Carme van anant poc a poc esmorteïnt-se fins que van tancar durant la dècada dels noranta.

Sigui l’atzar o la voluntat de preservar la memòria, la realitat és que els rentadors del barri del Carme són una preuada herència de les nostres mares i àvies. Una peça de la història de les dones de Reus que cal valorar en la seva justa mesura i transmetre a les generacions futures.

Dolors Joanpere i Isabel Martínez, autores del projecte de recerca “ELS RENTADORS: ESPAIS DE DONES”

Article aparegut a la revista Kesse 40.

Tweet

L’Institut Català de les Dones i el Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona van presentar ahir el número 40 de la revista Kesse, que està dedicat a les dones treballadores al Camp de Tarragona i que es titula El treball de la dona.

[@more@]

El dossier conté, entre d’altres, els articles Molta feina i poc treball. Ideologia pràctica i característiques del treball de les dones, de Jordi Roca, i Aigua i sabó: quan les dones anaven al rentador, de Dolors Juanpere i Isabel Martínez, a més d’un article sobre el treball de les dones als magatzems de fruita seca, de Montserrat Soronellas, Toni Martí i Xisca Martorell. Segons els responsables de la publicació, «amb aquest dossier es pretén, no només donar testimoni d’un treball molt poc vindicat en la historiografia, sinó també fer-se ressò dels estudis sobre la temàtica del gènere que es desenvolupen en l’àmbit universitari i centres de recerca locals, i que no sempre tenen l’acollida i l’interès que es mereixen».

D’altra banda, en aquest número es publiquen altres articles de Jordi Martí, Jaume Renyer i Toni Bara.

[Article extret del diari El Punt, 22 de juny de 2007.]

Tweet

L’Institut Català de les Dones i el Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona, organitzen la presentació del número 40 de la revista Kesse que se celebrarà el proper dimecres dia 20 de juny, a les 20 hores, a la sala Pau Casals de l’edifici de la Delegació del Govern, carrer Sant Francesc, 3, de Tarragona.

El dossier del número 40 de la revista Kesse està dedicat a les dones treballadores al Camp de Tarragona i porta per títol El treball de la dona. El dossier conté els següents articles: L’habilitat de triar. Memòria del treball de les dones en el magatzems de fruita seca, de Montserrat Soronellas, Toni Martí i Xisca Martorell; Molta feina i poc treball. Ideologia pràctica i característiques del treball de les dones, de Jordi Roca; i Aigua i sabó: quan les dones anaven al rentador, de Dolors Juanpere i Isabel Martínez.

Amb aquest dossier es pretén no només donar testimoni d’un treball molt poc vindicat en la historiografia, sinó també fer-nos ressò dels estudis sobre la temàtica del gènere que es venen desenvolupant en l’àmbit universitari i centres de recerca locals, i que no sempre tenen l’acollida i l’interès que es mereixen.

D’altra banda, a la miscel·lània d’aquest número 40 es publiquen els articles L’oblit de l’anarcosindicalista reusenc Joan Garcia Oliver, de Jordi Martí; Catalunya, Israel i occident, de Jaume Renyer; i Alguns reptes mediambientals, de Toni Bara.

L’acte de presentació anirà a càrrec de Montserrat Soronellas, professora d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, Laia Colomer, codirectora de Kesse, i Isabel Sales, coordinadora territorial de l’Institut Català de les Dones.

En el transcurs de l’acte, els assistents podran recollir un exemplar de la revista Kesse.

[@more@]

Tweet

Des de fa uns anys, el debat sobre llengua i mobilitat d’estudiants està a l’agenda de tots els fòrums sobre normalització lingüística universitària. I és que cada any les nostres universitats reben milers d’estudiants no catalans, provinents de tot el món. En la immensa majoria de casos es tracta de persones que no tenen cap coneixement de llengua catalana. Per tant, la seva presència provoca sovint que la llengua d’una classe que habitualment es fa en català passi a fer-se en castellà (tot i que en molts casos aquests estudiants tampoc no dominen l’espanyol). Evidentment, aixó comporta que disminueixi l’oferta de docència universitària en català, un descens que es pot accentuar els anys vinents amb l’entrada en funcionament de l’espai europeu d’educació superior.

[@more@]El fet diferencial universitari

Les universitats dels Països Catalans disposen d’organismes propis que s’ocupen de fomentar l’ús del català a la institució. S’anomenen genèricament serveis lingüístics, però reben fins a nou noms diferents segons la universitat: Servei Lingüístic (a la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Oberta de Catalunya, la Universitat Ramon Llull i la Universitat de les Illes Balears), Servei de Llengües i Terminologia (a la Universitat Politècnica de Catalunya, la Universitat de Lleida i la Universitat Jaume I de Castelló), Servei de Llengua Catalana (a la Universitat de Barcelona), Gabinet de Llengua Catalana (a la Universitat Autònoma de Barcelona), Gabinet Lingüístic (a la Universitat Pompeu Fabra), Servei de Llengües Modernes (a la Universitat de Girona), Servei de Política Lingüística (a la Universitat de València), Secretariat de Promoció del Valencià (a la Universitat d’Alacant) o Servei de Normalització Lingüística (a la Universitat Politècnica de València).

L’existència de serveis lingüístics a totes les universitats de la xarxa Joan Lluís Vives (xarxa que aplega totes les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra) és un signe inequívoc del compromís d’aquestes institucions en la normalització lingüística. Però, al mateix temps, la diversitat de noms és indicativa d’un tret diferencial de la política lingüística universitària, que és alhora una virtut i un defecte: l’autonomia de cada universitat en l’establiment d’objectius i accions de planificació lingüística. Així com cada universitat ha posat un nom diferent al seu servei lingüístic, cada universitat organitza diferentment els seus òrgans de política lingüística (les anomenades comissions de política lingüística, que integrades per representants dels diferents col·lectius universitaris tenen la missió de fixar els objectius nomalitzadors) i cada universitat du a termes programes propis de normalització lingüística.

Aquesta disgregació (que contrasta, per exemple, amb l’acció d’òrgans com el Consorci per a la Normalització Lingüística, que despleguen i apliquen els mateixos programes arreu del territori català) es neutralitza des de fa molts anys amb una tenaç cooperació interuniversitària. Així, des de 1989 els serveis lingüístics dels Països Catalans fan trobades tècniques anuals, i des de 1994 aquests serveis treballen estretament en projectes compartits en el si de la Comissió de Llengua de l’esmentada xarxa Vives, a més de la coordinació pròpia (molt intensa) de les universitats del Principat.

Així doncs, la virtut del “fet diferencial” universitari és el treball cooperatiu, d’una banda, i la llibertat de plantejar programes específics de cada universitat, que no emanen d’una direcció única. I la no-virtut, per contra, és la dificultat per avançar en les grans decisions estratègiques que afecten totes les universitats. El millor botó de mostra d’aquest problema és, precisament, la manera amb què s’ha encarat durant la dècada dels noranta el requisit de coneixement de català entre el professorat. Les universitats catalanes (ja no parlem de les de tot el domini lingüístic) no es van saber posar d’acord en la forma de desplegar conjuntament aquest requisit, i la Generalitat tampoc no va assumir prou eficaçment el protagonisme polític en aquest terreny. El resultat? Una llei de política lingüística que no resol prou bé aquest aspecte, recursos judicials a les universitats (com el que va patir la Universitat Rovira i Virgili amb el reglament d’ús de la llengua catalana) i el requisit de coneixement encara per resoldre.

Igualment, les vacil·lacions polítiques amb què aquest tombant de segle les universitats encaren el repte de conjugar llengua i mobilitat evidencien la cara i la creu d’aquesta moneda: la cara, la creativitat amb què es donen respostes tècniques a les necessitats sociolingüístiques (creativitat que fins i tot té repercussions positives per al conjunt de la societat catalana, com es veurà); la creu, la dificultat de donar una resposta política eficaç i comuna al repte de la mobilitat.

La cara: les respostes tècniques al repte de la mobilitat

Els serveis lingüístics universitaris ja fa anys que treballen perquè l’augment de la mobilitat no comporti un descens de l’ús del català a la docència. Com es pot comprovar en els escrits que conté aquest monogràfic, les universitats han procurat oferir serveis i productes per promoure la llengua catalana entre els universitaris nouvinguts, intenció que sempre ha rebut el suport actiu de l’òrgan tècnic de normalització lingüística del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) de la Generalitat de Catalunya.

Les accions més importants són les que tenen lloc en el camp de la formació: formació presencial feta a mida d’aquest col·lectiu (amb diverses modalitats i enfocaments), i formació virtual perquè aquests estudiants sàpiguen català abans d’arribar (www.intercat.gencat.es). Aquesta formació, que és quantitativament prou important, l’organitza cada universitat d’una manera autònoma (llevat d’alguns projectes compartits), i és finançada per la Generalitat de Catalunya a través del DURSI.

L’altre bloc d’accions se centra en el camp de la promoció: informació sobre la situació sociolingüística universitària als estudiants visitants abans que arribin, festes de benvinguda, difusió gratuïta de productes elaborats ex professo per a aquest col·lectiu (guies de conversa universitària català-anglès, català-castellà, etc.), organització d’activitats lúdiques per donar a conèixer la cultura catalana, intercanvis lingüístics amb alumnes catalans, voluntaris lingüístics, etc. Igual com en el cas de la formació, les accions de promoció són organitzades autònomament per cada universitat (que tanmateix cooperen en l’elaboració de productes) i també són finançades pel DURSI.

Formació i promoció són, doncs, les dues potes sobre les quals se sosté l’acolliment lingüístic universitari. Com s’ha dit, l’esforç per donar respostes tècniques al repte de la mobilitat ha generat que en el si de la normalització lingüística universitària sorgissin projectes originals, com el voluntariat lingüístic, que després s’ha estès fora de l’àmbit acadèmic i ha estat adaptat per la Generalitat de Catalunya per acollir la nova immigració, amb el nom de Voluntaris lingüístics. Mitjançant aquest projecte (que sorgí d’una iniciativa de Jordi Pujol Nadal, del Gabinet de Llengua Catalana de la UAB), estudiants catalans ajuden voluntàriament a acollir lingüísticament els estudiants nouvinguts, ja sigui fent-los de mentors, ja sigui acompanyant-los en activitats culturals i lúdiques, ja sigui donant-los suport de conversa en l’aprenentatge del català. Cada universitat té el seu programa específic de voluntariat lingüístic, amb variacions d’enfocament (i també de nom, és clar), però sempre amb la voluntat de buscar una alternativa a l’estricta formació per aconseguir que els estudiants nouvinguts coneguin la situació sociolingüística del país i hi estableixin lligams afectius.

En resum, hi ha una important oferta formativa perquè aquests estudiants que arriben aprenguin català gratuïtament, si volen. I s’elaboren productes i recursos de qualitat, que es distribueixen gratuïtament entre aquests estudiants perquè, també si volen, coneguin la nostra cultura.

La creu: la resposta política i social al repte de la mobilitat

Però és eficaç tot aquest esforç? És a dir, la política lingüística consistent a oferir productes és suficient? Dit d’una altra manera: quin és l’objectiu que ens ha de guiar?: oferir la possibilitat d’aprenentatge de català a aquests estudiants?, o aconseguir que la mobilitat no faci disminuir l’ús del català? Modestament, entenc que caldria anar més cap aquesta segona direcció. En conseqüència, la política lingüística que se segueix és incompleta i ineficaç, perquè no aconsegueix que aquests estudiants no facin canviar la llengua de classe.

Per descomptat, tots els nouvinguts que volen aprendre català ho poden fer gratuïtament, i en general tothom és informat que el català és la llengua d’aquí i que les classes es fan en català i en castellà. Però ningú no diu als alumnes nouvinguts que la llengua de classe no ha de canviar per la seva presència. Ningú no diu als professors que no abandonin el català perquè aquests estudiants tenen tot de recursos a la seva disposició per entendre’l. I, sobretot, ningú no diu als professors, al personal administratiu i de serveis i als estudiants catalans que utilitzin el català amb els alumnes de mobilitat.

Aquesta és, precisament, la gran creu. El comportament lingüístic majoritari dels catalans (parlar en castellà amb persones que no parlen en català, tot i que el poden entendre) fa que la immensa majoria de membres de la comunitat universitària catalana acullin en castellà els alumnes de mobilitat. La resposta social majoritària a la universitat al repte de la mobilitat és, igual com passa a la societat en general respecte a la nova immigració, l’acolliment en castellà. Així, la universitat predica el català i practica el castellà.

Davant d’això, l’enfocament actual de la política lingüística universitària, bàsicament productiu (oferir recursos i productes), s’ha de complementar amb mesures de caire regulatiu i promocional. Regulatiu, en el sentit que caldria preveure que la llengua en què s’imparteixen les assignatures no hauria de ser modificada per la presència d’estudiants de mobilitat, i que la llengua d’atenció oral de l’administració universitària a aquest col·lectiu hauria de ser efectivament el català (sempre que es garanteixi la comunicació, és clar). I promocional, perquè a banda d’aquests dos usos oficials que hem descrit, els usos socials i privats de la comunitat universitària vagin també en aquesta direcció.

Universitat i societat, com dos rius paral·lels

Ens permetem la llicència de citar Màrius Torres per observar que les ànimes lingüístiques de la universitat i la societat corren “com dos rius paral·lels”, fent “el mateix camí sota els mateixos cels”. I és que, com hem apuntat abans, es poden establir paral·lelismes sociolingüístics entre la universitat i la societat. En tots dos casos, la mobilitat de la població té unes conseqüències en l’ús lingüístic, perquè la població que arriba no coneix la llengua catalana. En tots dos casos, el marc legal protegeix l’ús institucional del català però és insuficient per desplegar regulacions que en garanteixin l’ús. En tots dos casos, l’ús social es veu condicionat per uns comportaments lingüístics dels catalans adversos a la llengua pròpia que no permeten convertir-la en llengua necessària i, doncs, en llengua comuna d’acollida. I també en tots dos casos la política lingüística es mostra ineficaç per estendre l’ús del català, per un abús de l’estratègia productiva i uns dèficits de les estratègies regulatives i promocionals.

Podem seguir fent paral·lelismes, especialment si analitzem el procés de construcció europea, el futur increment del multilingüisme i la traducció d’aquest increment en la redistribució d’àmbits d’ús per a les llengües. L’ensenyament universitari també viu un procés d’europeïtzació, gràcies a la creació de l’anomenat espai europeu d’educació superior (EEES). L’EEES comporta, entre altres coses, uns reestructuració dels cicles universitaris i un augment de la mobilitat, ja que s’homologaran els ensenyaments perquè un estudiant pugui començar un estudi en un país i acabar-lo en un altre. A la pràctica, les universitats catalanes tindran uns ensenyaments de grau, cursats bàsicament per estudiants catalans, i uns ensenyaments de postgrau, on abundarà l’alumnat no català.

La conseqüència pot ser que el català es mantingui en els estudis de grau, com fins ara, i que en els de postgrau experimenti un fort retrocés a favor de l’anglès i del castellà. En aquest sentit, seria desitjable, d’una banda, que el català fos hegemònic en els estudis de grau i se superessin, doncs, els entrebancs actuals i, d’altra banda, que el multilingüisme fos un valor real en els estudis de postgrau (amb ensenyaments en català, en castellà i en anglès, però també en altres llengües). Això contribuiria a la poliglotització efectiva de la comunitat universitària, una comunitat que ja ara necessita l’anglès com a llengua franca de recerca.

Davant nostre, doncs, es presenta el que en llenguatge políticament correcte hom qualifica com a repte: el manteniment del català com a llengua majoritària a la docència universitària davant la internacionalització creixent de l’ensenyament superior. Aquest repte té algunes clarors: no ens referim només a l’acció tècnica dels serveis lingüístics, que continuaran fornint l’estratègia productiva fins a l’extenuació, sinó també a elements positius com el previsible deure de conèixer el català que contindrà el nou estatut (circumstància que, entre altres coses, pot ajudar a consolidar el requisit de coneixements de català entre el professorat) o d’altres d’incerts, com el reconeixement del català a Europa, l’abast real del qual encara desconeixem. El repte, però, també té ombres importants, com la vacil·lació política davant la conveniència d’avançar en altres estratègies complementàries a l’estricte acolliment lingüístic.

La universitat, com la societat, ha de decidir com vol viure el multilingüisme: si amb el català o amb el castellà com a pal de paller de les altres llengües. Si optem pel català, no estem fent del tot bé les coses. Però, tenim clar què volem?

Jordi de Bofarull

Servei Lingüístic de la Universitat Rovira i Virgili

Article publicat al Kesse 38. 

Tweet

El desembre de 1999 en aquesta revista es publicava un dossier que intentava donar alguna resposta a l’interrogant: cal un pla cultural? El dossier va sorgir a partir de dos articles publicats consecutivament al suplement Públics –quan aquest encara es publicava amb el diari El Punt–. En el primer, Jordi Piqué (Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona) reclamava la necessitat d’un pla cultural, i en el segon, Albert Saludes (Agrupació Fotogràfica de Tarragona) se sumava a la petició i animava a la mobilització. Aquests articles van servir d’excusa al consell de redacció de la revista per demanar als partits polítics amb representació a l’Ajuntament pel seu posicionament respecte a aquest assumpte. A les pàgines del Kesse 30, doncs, hi podeu trobar quin era aleshores el parer de cadascun dels grups municipals sobre el tema i un esbós del projecte cultural per a la ciutat.

[@more@]

Han passat sis anys, del pla cultural se n’ha sentit a parlar bastant i, pel que jo sé, s’han establert les fases del projecte i s’ha contactat amb algunes empreses del ram perquè siguin les responsables de l’elaboració. A hores d’ara només podem fer una cosa: esperar, i una vegada el projecte de pla cultural aterri a la societat civil i coneguem el document de treball, en podrem parlar. Tanmateix, crec que l’èxit del pla només serà possible si hi ha una implicació de la societat civil, dels ciutadans, si és un pla que compta amb la gent com a agents i no com a receptors. Bé, ja ho veurem…

Deia que han passat sis anys i ara novament el consell de redacció llença la pregunta i ens demana el nostre parer sobre la situació de la cultura a la ciutat. Suposo que també hi ha la intenció de dinamitzar el debat i per això em trobo fent aquestes quatre ratlles sobre la cultura a la ciutat de Tarragona, en qualitat de president de l’associació cultural Anima’t, entitat que gestiona la programació estable de música, cinema i teatre que es coneix sota l’etiqueta de TCC (Tarragona Cultura Contemporània). Així, doncs, cometré l’atreviment d’apuntar algunes idees que només volen conduir a la reflexió per poder millorar l’oferta cultural de Tarragona i el Camp.

El monopoli de l’oferta cultural

Fins a l’arribada dels ajuntaments democràtics bona part de l’oferta lúdica i cultural estava a les mans de la societat civil, que era qui tenia la iniciativa i la finançava, la qual cosa no vol dir que no pogués ser instrumentalitzada pel poder polític. No cal fer gaires esforços per recordar iniciatives privades que des de la ciutadania han esdevinguts pilars culturals de la ciutat i que ara poden sobreviure gràcies a les administracions públiques: el Teatre Metropol, la Cooperativa Obrera Tarraconense, la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, etc. Les noves administracions, que sorgiren com a conseqüència del canvi de règim que possibilità la mort del dictador, amb els anys han anat capitalitzant l’oferta cultural. Les administracions públiques són amos i senyors de la major part de l’oferta cultural, o bé la financien i la permeten o bé en són els impulsors. La cultura s’ha professionalitzat i funcionaritzat amb tot el negatiu i positiu que això ha significat per a l’oferta cultural. Quan penso en aquest tema sempre em ve al cap un exemple que em sembla que és molt clarivident: Fa alguns anys, quan era l’hora d’organitzar la festa major, qui contractava les orquestres eren o promotors privats o societats recreatives. No eren pas els ajuntaments els que organitzaven aquest tipus d’actes, que com a molt editaven programes de mà per difondre les activitats tot mantenint els elements més estructurals de les festes. Així, doncs, el ball es feia a la societat o en un espai habilitat per a l’ocasió i es posaven a la venda les llotges, hi havia un servei de bar i es ballava. No cal dir que l’accés no era de franc. L’evolució d’aquests balls de festa major ha estat sorprenent. Per començar, s’ha acabat amb un fet tan classista com les llotges i hem passat als preus populars i a les revetlles populars d’accés gratuït. A obsequiar amb begudes alcohòliques els assistents amb les intoxicacions i els aldarulls que comporta, al vermut, al sopar o a l’esmorzar popular segons l’horari festiu de cada lloc. Vaja, que les polítiques de gratuïtat han esdevingut eines de dinamització cultural i han acabat per no ser res més que actes de propaganda. La situació ha generat una forta inflació en el sector i ha fet desaparèixer pràcticament els promotors privats i, curiosament, ara les mateixes administracions són les que es lamenten que no hi ha indústria. Particularment, penso que amb el canvi hi hem perdut tots. Per a molts pobles els actes de la festa major han esdevingut la principal despesa del pressupost de la regidoria de cultura i així ens va. Aquest exemple em sembla molt il·lustratiu de com pot perjudicar la intervenció de l’administració pública en la cultura.

Cal que les administracions adoptin el principi de subsidiarietat, enlloc de fomentar el neoliberalisme. Em sembla que tots podem estar d’acord amb la protecció de la cultura i la intervenció per corregir les perversions que genera el mercat. Tanmateix, em sembla que les polítiques culturals encara no van gaire en aquesta direcció. La societat civil i els ciutadans han de recuperar el paper protagonista com a impulsors i no només com a consumidors passius.

Coordinació i territori

Organitzar l’oferta cultural en clau local és avui una mica fora de lloc. Les transformacions que està patint el Camp estan modificant l’oferta cultural (les noves tecnologies, el consum domèstic, la revolució dels transports, l’aparició en escena de Salou, Cambrils i Vila-seca, etc.). Cal crear xarxes, sumar esforços. L’oferta cultural pateix d’una manca de coordinació, un paper que crec que han d’assumir les administracions públiques. Un exemple evident és l’actual oferta de festivals de curtmetratges. Actualment hi ha quatre festivals de curts al Camp (la Selva del Camp, Cambrils, Reus i Tarragona). La política cinematogràfica de les administracions públiques al Camp es fonamenta principalment en aquests festivals, els quals tenen una repercussió bàsicament local. I, per altra banda, no hi ha unes polítiques que reequilibrin el sector cinematogràfic amb formació, protecció de les sales d’exhibició, programacions estables, etc., que serien instruments molt més importants per a la creació de públic i la cultura cinematogràfica que no pas uns esdeveniments efímers com són els festivals amb una modesta projecció exterior. A aquest fet hi podem sumar les projeccions estiuenques i els cicles que fan els ajuntaments i els consells comarcals, que enlloc de potenciar el cinema com a art amb els seus valors culturals sembla que protegeixin les majors. Una dada preocupant, a tot l’Alt Camp només hi ha un cinema en actiu, el de Vila-rodona.

A Girona, per posar un exemple en un sentit oposat, ja fa anys que l’ajuntament va salvar el Cinema Modern, ara Cinema Truffaut, que és gestionat pel Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, amb una programació d’estrena modèlica que ha contribuït a evitar la desertització cultural que pateixen els nuclis urbans i ha situat Girona dins de la xarxa europea de cinemes. Mentrestant a casa nostra cap ciutat del Camp té una sala de projeccions amb unes prestacions tècniques que siguin equiparables a les que ofereixen els cinemes comercials on es pugui protegir el cinema no comercial.

Si ens fixem ara en l’oferta musical de la ciutat de Tarragona, és cert que en aquests moments és destacable i té poc a envejar a d’altres ciutats d’arreu de l’Estat. Mai hi havia hagut tantes sales de concerts ni tants concerts –Anima’t només cada temporada en programa més de cent trenta–. Però, també es pateix d’una manca de coordinació dins del sector. Cal que algú assegui a l’entorn de la mateixa taula els programadors, les sales, les administracions, els músics, les escoles, els comerços, els gestors de locals d’assaig, etc., per mirar d’aprofitar al màxim els pocs recursos existents i treballar en objectius comuns evitant solapaments. S’entén que el sector privat vagi per lliure malinterpretant el concepte de competència, però em sembla que en aquest cas l’administració hauria de fer de mitjancera. No s’entén que un concurs públic com el DO (concurs provincial patrocinat per l’Ajuntament de Tarragona) no cerqui línies de col·laboració amb el TCC (programació amb projecció internacional), una plataforma que modestament m’atreveixo a dir que és fonamental per als creadors de la província si s’entén la música contemporània com un fenomen cultural globalitzat. O que l’única discogràfica amb projecció exterior amb bandes que toquen més enllà dels límits provincials, Slow Coloured Records, no rebi cap ajut públic.

Tanmateix, crec que s’han de valorar iniciatives molt interessants com la Primavera Fotogràfica, un esdeveniment biannual que ha aconseguit crear un model de coordinació bastant paradigmàtic. Així, doncs, l’aposta per la coordinació de les activitats existents és una assignatura pendent.

Equipament de referència

Tot i les transformacions que s’estan produint en els hàbits culturals, gràcies a les noves tecnologies, els espais de referència on es produeixin els esdeveniments culturals són necessaris. En aquests moments em sembla inconcebible que les ciutats del Camp no tinguin un equipament cultural públic amb una gestió que faciliti l’accés gratuït, que sigui la referència local pel que fa a l’activitat cultural. Un equipament obert que sigui un punt de trobada per a tots els ciutadans, un punt d’informació cultural i un espai de sociabilitat. On hi hagi la formació que no es troba dins de l’oferta formal (la que dóna títols reconeguts), on la gent pugui organitzar activitats sense traves burocràtiques, on el ciutadà sigui el protagonista, etc. Vaja, un espai motor per a la societat. Un espai que hauria de fer el paper que en el seu moment van fer els ateneus, els quals en la majoria dels casos no han sabut adaptar-se als canvis. Els equipaments públics haurien d’estar vius i haurien de fer conviure l’exhibició, la formació, la creació i les relacions socials. Malauradament en trobem pocs exemples.

Tarragona ha estat capaç de crear una xarxa de centres cívics però no té cap equipament cultural al centre. Quant a equipaments, tenim deficiències importants que cal resoldre, però la solució no és només arquitectònica, és molt més important pensar com s’han de gestionar aquests equipaments –un factor que sovint s’oblida– i què hi volem fer. Sovint es cau en l’error al qual feia referència Joaquin Salinas quan deia: «Els equipaments culturals ara com més grans millor, així es mira més i es veu menys.» L’obertura del Teatre Tarragona a la Rambla pot ser una bona eina complementària al Teatre Metropol i per a la resta d’equipaments públics existents, el gran secret serà la forma de gestionar-lo.

Producció pròpia

Els entesos en gestió cultural acostumen a defensar que una bona política cultural és un triangle equilàter als tres angles del qual hi ha perfectament harmonitzats l’oferta, la producció i la formació. Potser l’estructura del triangle tarragoní és més aviat isòsceles, amb un clar predomini de l’oferta. Així, doncs, la contractació per a l’exhibició és important, però cal que es reequilibri amb l’exportació de productes propis per no tenir un balanç negatiu. Tarragona té un dèficit important que consisteix en una escassa capacitat per crear productes culturals que puguin ser exportables. Dèficit creatiu o de creadors, que només es pot resoldre amb formació i infraestructures accessibles.

El gran problema de la formació i la producció és que els resultats són poc visibles, serveixen poc per a la propaganda i no són, en principi, un fenomen de masses. Són el resultat de polítiques culturals que aposten per resultats a mig/llarg termini, un sistema que topa amb les estratègies de la classe política que cerca resultats immediats, però són els únics que possibiliten que l’edifici de la cultura a Tarragona pugui ser sòlid.

Nei Torrell

Article aparegut a la revista Kesse 39

Tweet